L’Ingrés Mínim Vital (IMV) es va crear el 2020 com una prestació estatal dissenyada per garantir un nivell mínim d’ingressos a les llars en situació de vulnerabilitat econòmica. La seva creació va representar un avenç rellevant en el sistema de protecció social a Espanya, fins aleshores molt fragmentat a causa de l’existència de rendes mínimes autonòmiques amb diferències importants entre territoris.

Sis anys després, el debat ja no se centra únicament en si aquesta prestació és necessària, sinó en una pregunta clau: arriba realment a totes les persones amb dret a percebre-la?

Aquesta reflexió parteix del treball acadèmic de Berta Largo i Tudela, actuària titulada per la Universitat de Barcelona, ​​que ha analitzat el funcionament de l’Ingrés Mínim Vital. Per fer-ho, ha construït una eina de microsimulació que reprodueix la normativa vigent i funciona com una «rèplica digital» de la llei: converteix els criteris normatius de l’IMV en regles de càlcul i permet simular-ne l’aplicació a diferents tipus de llars.

La conclusió principal és clara: el disseny intern de l’IMV és coherent, però el seu abast real és limitat, ja que no sempre arriba a totes les persones que compleixen els requisits per percebre’l.

Un sistema pensat per garantir un nivell mínim d’ingressos

L’IMV és una prestació no contributiva que té com a objectiu assegurar que cada llar disposi d’una renda garantida. La quantia es determina legalment en funció de la composició de la llar, dels seus ingressos, del seu patrimoni i de la comunitat autònoma on resideix. La lògica és senzilla: si una llar no arriba a aquesta renda mínima, l’Ingrés Mínim Vital en cobreix la diferència.

Aquest disseny permet calcular la prestació de manera coherent, predictible i verificable. Així ho demostra l’anàlisi tècnica: la fórmula legal funciona tal com està previst i determina amb precisió els imports que reben les llars que compleixen els requisits.

Un impacte important, però amb límits

L’IMV contribueix a reduir la pobresa extrema. Es considera que una llar es troba en aquesta situació quan els seus ingressos estan per sota del 40 % de la renda mediana del país. Segons les simulacions de l’estudi, la proporció de llars que supera aquest llindar passa del 25 % al ​​58 % quan als seus ingressos se sumen totes les prestacions disponibles. És un avenç significatiu.

Tot i això, el sistema presenta limitacions estructurals. Una de les més rellevants afecta les persones que viuen soles: fins i tot quan perceben la quantia màxima de l’Ingrés Mínim Vital, els seus ingressos continuen situant-se per sota del llindar de pobresa extrema. Aquest resultat no depèn de la simulació, sinó dels paràmetres establerts per la llei.

El veritable repte: les barreres d’accés

Segons les dades citades en el treball, entre el 55 % i el 57 % de les llars amb dret a l’IMV no el sol·liciten, i el percentatge pot assolir el 76 % en el cas del Complement d’Ajuda per a la Infància. A això cal afegir que es denega una proporció molt significativa de les sol·licituds presentades.

Aquestes xifres obliguen a mirar més enllà de la prestació en si mateixa. No n’hi ha prou que hi hagi un dret reconegut sobre el paper: també cal que hi hagi condicions reals per exercir-lo.

Les causes del non take-up —és a dir, de la manca de sol·licitud d’una prestació per part de les persones que tenen dret a percebre-la— són múltiples. Entre aquestes causes hi ha la complexitat dels tràmits, la dificultat per entendre els requisits, la bretxa digital, la manca d’acompanyament, la por d’equivocar-se, la percepció que la sol·licitud serà denegada o la manca de coordinació entre administracions.

Per això, el problema no es pot interpretar com una simple manca d’informació individual. Quan més de la meitat de les llars amb dret a la prestació no hi accedeixen, també cal posar el focus en el disseny administratiu, en la claredat dels procediments i en la capacitat del sistema per arribar de manera proactiva a les persones que més ho necessiten.

Una mirada des de la Fundació Caixa Enginyers

Des de la Fundació Caixa Enginyers treballem per promoure una societat més informada i equitativa, en què les persones tinguin més capacitat per prendre decisions que millorin el seu benestar. En aquest marc, reflexionar sobre l’Ingrés Mínim Vital permet ampliar la mirada sobre la salut financera i la inclusió econòmica.

Parlar de salut financera no significa responsabilitzar únicament les persones de la seva situació econòmica. També implica analitzar si els sistemes de protecció són clars, accessibles i eficaços; si la informació arriba de manera adequada; i si les persones disposen de l’acompanyament necessari per exercir els seus drets.

L’IMV és una eina essencial per reduir la pobresa extrema i garantir una base mínima d’ingressos. Però la seva eficàcia depèn que arribi realment a les persones que el necessiten. Les dades disponibles mostren que el repte no consisteix únicament a dissenyar bones polítiques, sinó també a garantir que les persones a les quals s’adrecen comprenguin com funciona i puguin sol·licitar i rebre les prestacions corresponents.

Reduir el non take-up no és una qüestió menor ni un problema administratiu secundari, sinó una condició indispensable perquè el dret a una protecció econòmica mínima sigui efectiu.

Al Grup Caixa Enginyers defensem una visió de les finances basada en la transparència, la informació i l’acompanyament. Per això, comprendre com funciona l’IMV és un pas més per construir una societat més informada, més protegida i més justa.