En un article anterior d’aquest blog parlàvem de tres eines financeres que estan canviant la manera com flueixen els diners al món: els bons verds, que financen projectes mediambientals; els bons socials, que financen projectes amb impacte social, i els préstecs vinculats a la sostenibilitat, que premien les empreses que compleixen compromisos de responsabilitat.

Totes aquestes eines tenen una cosa en comú: els diners es presten o s’inverteixen sense saber, a priori, què passarà amb aquests diners.

Però hi ha un quart instrument que va un pas més enllà: el bo d’impacte social (BIS). I la seva lògica és totalment diferent.

Què és un bo d’impacte social?

Imagina’t una ciutat amb un problema seriós en què moltes persones que surten de la presó tornen a reincidir en menys d’un any. El govern sap que hauria d’actuar, però no té pressupost per finançar per avançat un programa de reinserció que potser, fins i tot, no funcioni.

Aquí és on entra el bo d’impacte social.

En lloc que el govern pagui primer i n’esperi resultats, són les comunitats d’inversió privad a qui avancen la inversió per finançar aquest programa. Una organització especialitzada el gestiona, i el govern només paga si els resultats són reals i mesurables: per exemple, si la taxa de reincidència baixa un 20 %.

Si el programa funciona, les persones que hi han invertit recuperen els diners i n’obtenen un retorn. Si no funciona, el govern no els haurà de pagar res. El risc l’assumeixen els grups  inversors, no pas la ciutadania.

Qui hi participa?

Perquè un BIS funcioni, calen quatre peces:

• El govern (o una entitat pública): defineix el problema, acorda els resultats que vol veure i es compromet a pagar si s’assoleixen.
• Els inversors: aporten el capital inicial. Poden ser fons d’inversió, fundacions o particulars amb vocació d’impacte.
• El proveïdor del servei: habitualment una ONG o empresa social que dissenya i executa el programa.
• L’avaluador[Uc4]  independent: mesura si els resultats acordats s’han assolit realment. És la peça que aporta credibilitat a tot el sistema.

Gràfic 1:

Font: Elaboració pròpia.

En què es diferencia d’un bo social tradicional?

La diferència és enorme. Amb un bo social convencional, els diners es destinen a projectes amb una bona intenció social, però l’èxit del projecte no condiciona qui paga ni quant. És com donar una subvenció: els diners es donen i els resultats es veuen més endavant.

Amb un BIS, el pagament depèn que hi hagi un canvi tangible a la vida de les persones. No n’hi ha prou amb haver executat el programa: cal demostrar que ha funcionat. Aquesta lògica de «pagar pel que funciona» és el que el fa únic i també més complex a l’hora de posar-lo en marxa.

Funciona, a la pràctica, el bo d’impacte social?

Sí, encara que no sempre i no per a tot. El primer BIS del món es va llançar al Regne Unit l’any 2010 amb l’objectiu de reduir la reincidència de persones recluses a la presó de Peterborough. Els resultats van ser positius: la reincidència va baixar un 9 % en comparació amb el grup de control.

Des d’aleshores, s’han engegat més de dos-cents projectes similars arreu del món, en àmbits tan diversos com la inserció laboral de persones amb problemes de salut mental, la reducció de l’abandonament escolar o la millora de la salut infantil. Catalunya també ha fet passes en aquesta direcció amb projectes pilot vinculats a la reinserció de persones en situació d’exclusió social.

Quins són els límits d’un BIS?

Seria deshonest presentar els bons d’impacte social com una solució perfecta, ja que tenen limitacions importants:

• Són difícils d’organitzar: arribar a un acord entre tots els actors pot requerir fins a un o dos anys.
• No tot es pot mesurar: alguns beneficis socials profunds, com ara el benestar emocional o la cohesió comunitària, són difícils de quantificar amb xifres simples.
• Hi ha el risc d’«anar-se’n pel camí fàcil»: els proveïdors poden tendir a seleccionar els participants amb més possibilitats d’èxit i deixar de banda aquells que més ho necessiten.

Per què importa conèixer-los?

En un moment en què els recursos públics són limitats i la ciutadania exigeix cada vegada més rendició de comptes, els bons d’impacte social plantegen una pregunta incòmoda però necessària: i si només paguéssim pel que realment funciona?

Representen una manera diferent d’entendre la relació entre els diners i l’impacte social: no com a oposats, sinó com a aliats. La idea que el capital privat pot ajudar a resoldre problemes col·lectius no és nova, però els BIS hi afegeixen un element crucial: el pagament només arriba si hi ha resultats reals i verificats.

No són una solució per a tot. Estructurar-los és costós, mesurar determinats beneficis socials és difícil i no tots els contextos són adequats per a aquest model. Però, quan es dissenyen bé, demostren que és possible mobilitzar recursos privats per afrontar els problemes més complexos de la societat amb una exigència de resultats que la despesa pública tradicional no sempre té.

I això, en si mateix, ja pot ser un avenç.