L’episodi turbulent viscut en els dos últims mesos a la Borsa, en els quals les cotitzacions han caigut sobtadament i significativament, és comparable a una catàstrofe natural desencadenada després d’un procés de canvi climàtic. Aquests alts i baixos en les cotitzacions borsàries no han arribat sols; han vingut acompanyats de l’enfonsament dels preus de les matèries primeres amb un recorregut idèntic a l’anterior, de l’alça dels valors refugi de deute públic fins a nivells insostenibles en el temps, així com de la caiguda del valor de les accions del sector bancari fins a situar-se per sota del seu valor comptable.
Però el que és veritablement fonamental és tractar d’anticipar què podem esperar de la transformació de l’entorn financer i econòmic i què és necessari preservar per al pròxim futur. Malgrat el mal comportament borsari, mai no s’ha qüestionat la solidesa del sector financer, obtinguda gràcies a la regulació molt exigent que posa el focus en la solvència.
Això ens porta a considerar que la caiguda borsària té alguna cosa a veure amb les perspectives de negoci i la rendibilitat del sistema financer. El context actual suggereix que els inversors qüestionen les probabilitats escasses d’èxit de l’actual política econòmica pel fet de basar-se en la inundació de liquiditat com a única eina per impulsar el creixement.
La caiguda borsària té alguna cosa a veure amb les perspectives de rendibilitat del sistema financer.
Els nous temps haurien de comptar amb més activisme de les diferents polítiques instrumentals que componen la política econòmica, especialment la fiscal i la de despesa pública, atorgant més protagonisme a la inversió pública neutralitzadora del parany de liquiditat en què els mercats estan submergits. Serà fonamental una fiscalitat que reforci la disponibilitat de la renda, especialment per als segments de població més desfavorits, i que ajudi a reduir la desigualtat social que estem veient avançar.
La reactivació de l’elenc d’eines públiques, juntament amb les reformes estructurals a nivell de la Unió Europea, afavoriria, per tant, la recuperació del paper del sistema financer en el finançament de l’economia. La política monetària innovadora i heterodoxa no ha aconseguit l’impuls de l’activitat econòmica requerit, i l’alta volatilitat dels mercats perjudica el creixement econòmic i fomenta les profecies autocomplertes que no suggereixen res positiu per a l’economia.
Ja és hora que la política econòmica no només sigui política monetària pel bé comú i per poder afirmar que hi ha vida després de la crisi!
[Article d’opinió publicat al diari Expansión l’11 d’abril de 2016]
