El 15 de setembre de 2008 es coneixia la fallida de Lehman Brothers, un dels bancs d’inversió més importants de Wall Street. Mesos abans, concretament el 14 de març del mateix any, Bear Stearns havia estat rescatat per la FED mitjançant la compra d’actius tòxics per valor de 30 000 milions de dòlars i adquirit pel JP Morgan Chase a 2 dòlars l’acció. A finals de 2008, el govern nord-americà també rescatava AIG, una de les empreses asseguradores més importants del país, i s’intervenien Fannie Mae i Freddie Mac, dues corporacions emparades pel govern facilitadores de préstecs hipotecaris.
El pànic es va estendre immediatament per tot el sistema financer nord-americà i la crisi de confiança es va concentrar especialment en els principals bancs d’inversió de Wall Street, fet que va provocar la caiguda de les seves accions, que quedaven a punt de la fallida.
Els mitjans de comunicació especialitzats no feien més que confirmar l’existència d’una nova crisi financera que ja havia esclatat el 2007 amb origen en una bombolla immobiliària, motivada per la concessió fraudulenta de préstecs hipotecaris i la seva transformació en productes estructurats d’alt risc. Hipoteques subprime, bons hipotecaris porqueria, permutes d’impagament creditici, CDO, CDO sintètiques, models de qualificació de risc… Tot tipus de premsa s’interessava per analitzar i explicar de la forma més senzilla les causes d’aquesta nova recessió. No obstant això, és potser el sector audiovisual i literari el que més va concentrar els seus esforços per oferir una visió accessible al públic general de tot el que va passar durant aquells anys. Tot seguit, fem un repàs de les pel·lícules i documentals que ens van explicar la història d’aquesta crisi.
El 2008, s’estrenava en el Canal 4 de la televisió britànica la sèrie documental The Ascent of Money basada en el llibre homònim escrit per l’historiador escocès Niall Ferguson. Composta per sis capítols, ens ofereix una visió històrica de l’activitat financera de l’ésser humà, així com l’impacte que té en l’esfera política, econòmica i social d’un país i les relacions que estableix de domini i dependència a nivell global amb el seu entorn. En els capítols 5 i 6 ja es començava a fer referència als riscos de la desregulació del sistema financer i a la injecció de diner barat en l’economia nord-americana que donaria lloc al creixement desmesurat del mercat de les subprime.
Dos anys després, el 2010, s’estrenava Inside Job, del director Charles Ferguson, guanyadora del premi de l’Acadèmia de Hollywood al millor documental de l’any 2011. Amb un enorme èxit de crítica, es tracta potser del millor film de no ficció realitzat fins ara per explicar al gran públic les causes de la crisi financera subprime. El documental està dividit en cinc parts, en les quals es desgrana la intricada relació existent entre institucions governamentals i financeres, una relació que va ser clau en la desregulació del mercat hipotecari i de derivats, i es detalla d’una forma senzilla la creació i funcionament dels CDO i CDS, dos productes que van ser l’origen d’un mercat que va generar altíssims beneficis per a les firmes principals de Wall Street. Entre els entrevistats no estan els principals representants del món polític i financer nord-americà, però sí els que van voler parlar, o no, sobre els autèntics motius de la crisi.
El 2011, es van estrenar els films Too Big to Fail, que en el nostre país es va titular Males notícies, i Margin Call. Too Big to Fail, del director Curtis Hanson, es basa en el llibre publicat el 2009 Too Big to Fail: The Inside Story of How Wall Street and Washington Fought to Save the Financial System–and Themselves. Es tracta de la crònica ficcionada de les accions que van dur a terme entre agost i octubre de 2008 el secretari del Tresor, Henry Paulson (William Hurt), el president de la Reserva Federal, Ben Bernanke (Paul Giamatti), i el president del FED Bank NY, Timothy Geithner (Billy Crudup), per evitar l’enfonsament de l’economia nord-americana. Malgrat haver-hi poques referències a les causes reals de la recessió, el film és per si mateix interessant en narrar-nos un fet històric com va ser el rescat efectiu de tot un sistema financer per part del país que es considera el bastió del capitalisme mundial.
En un espai de temps encara més reduït, 24 hores, es condensa la història que ens explica Margin Call, òpera prima del director J. C. Chandor. Ambientada en un important banc d’inversions el nom del qual no s’esmenta, narra la situació d’emergència que es desencadena en la firma al llarg de tota una nit quan un analista de risc (Zachary Quinto) completa l’estudi de risc del seu superior (Stanley Tucci), que aquell mateix dia havia estat acomiadat, i descobreix que els models de risc utilitzats per la companyia estan obsolets. La volatilitat i el palanquejament excessiu faran que l’empresa estigui virtualment en fallida si no es desprenen d’un gran nombre d’actius tòxics tan bon punt obri el mercat. Com a apunt interessant, en un moment de la trama, el CEO de la firma (Jeremy Irons) fa al·lusió a la famosa frase “mentre continuï sonant la música” quan pren una decisió capital per a la seva empresa i el mateix mercat.
Malgrat tot, és l’any 2015, amb l’estrena del film The Big Short (La gran aposta), del director Adam McKay, quan ens arriba la gran pel·lícula sobre la crisi subprime. Adaptació del llibre homònim de l’escriptor i periodista financer Michael Lewis, es tracta d’un drama biogràfic amb moments de comèdia descarnada i una trama integrada per tres històries paral·leles. En aquesta producció cinematogràfica s’explica el procés d’investigació i descobriment per part dels seus principals personatges (uns insuperables Christian Bale, Ryan Gosling i Steve Carell, entre d’altres) de la bombolla immobiliària en els anys previs a l’esclat de la crisi. El fet de conèixer amb certesa el moment de l’enfonsament del mercat de bons hipotecaris porqueria, els portaria a vendre en curt aquest mercat. Aquesta és la gran aposta del títol del film. Apostar contra la solidesa del mercat immobiliari nord-americà era apostar contra Wall Street, però en algun punt de la trama descobriran que no tots respecten les regles del joc. Amb una estructura narrativa original, va rebre el premi de l’Acadèmia al millor guió adaptat. Cal fer una menció especial del llibre en què es basa la pel·lícula. The Big Short (2010) és un treball de periodisme financer, amè i carregat d’ironia, que sorprendrà els lectors que el descobreixin després de veure la pel·lícula, ja que podran aprofundir en la història real dels personatges i disposar d’informació financera clara i exhaustiva sobre el funcionament dels productes estructurats vinculats al mercat de bons hipotecaris porqueria. Del mateix autor, també podrien considerar-se com a lectura complementària a aquesta els seus llibres El pòquer del mentider (1989) i Boomerang (2011), que tracten sobre la creació del bo hipotecari i el seu mercat i la crisi financera a Europa, respectivament.
Per acabar, paga la pena fer menció de dos documentals que són relativament recents. El 2017, s’estrenava Abacus. El banc que va pagar la crisi. El seu títol en anglès és més esclaridor: Abacus: Small Enough to Jail. Es tracta de l’únic banc processat fins avui per pràctiques fraudulentes en la concessió de préstecs hipotecaris: una petita entitat financera familiar orientada a la comunitat xinesa de Nova York. D’altra banda, el desembre de 2018, s’estrenava el documental Pànic: La història mai explicada de la crisi financera de 2008. En aquesta crònica apareixen, aquesta vegada sí, els principals responsables de les institucions governamentals i firmes de Wall Street que es van veure involucrats en el rescat del sistema financer nord-americà de 2008 i les seves opinions sobre les causes de la crisi, de les quals es poden extreure unes conclusions que, sens dubte, seran motiu de debat.
