Fins a finals del segle XX, la preocupació per l’accés a l’aigua va estar molt reduïda a determinades zones geogràfiques de gran escassetat i no es va plantejar com un problema d’escala global. El paradigma tradicional considerava que l’aigua no era un recurs escàs, sinó que estava mal distribuït. Així, els problemes d’escassetat d’aigua que sofrien certes regions més seques i àrides eren, si bé greus, localitzats i conseqüència d’un mal repartiment del recurs. En aquest article, el nou paradigma reflecteix que l’escassetat de l’aigua és un problema a nivell global.
És a començaments de la dècada dels 90, només tenia 7 anys, quan vaig viure al costat de la meva família la primera sequera i restricció d’aigua. La incertesa, impotència i inefectivitat de les polítiques d’aigua d’aquells anys em van fer prendre consciència sobre un bé públic de primera necessitat. Escenari que va contribuir a millorar l’adequació del reg en un sector que emergia i es consolidava amb força, passió, tenacitat i consistència dins del mercat exterior i interior. No obstant això, encara queda un gran recorregut per fer.
La generació de riquesa dins d’un sector productiu. L’esforç constant present i futur dels integrants d’una cadena de valor i la posada en marxa d’un teixit empresarial que genera més del 50% de les exportacions de la província sense la necessitat d’ajuts públics. No és suficient, segons es veu, perquè les autoritats competents en matèria de gestió d’aigua generin sinergies per donar suport al principal input per al sector d’agricultura tropical malaguenya i granadina.
La tensió existent entre el col•lectiu és cada vegada més gran. Però encara s’intensifica més quan s’observa la ineficiència sobre la gestió. Si es té en compte un informe publicat per l’OECD Water Governance, s’observa que, en primera instància, per la nostra condició geogràfica, som un país amb un gran estrès hídric. El que és paradoxal és el següent: la inversió monetària destinada a la gestió sobre la matèria és inferior a la mitjana europea. A més i per emfatitzar, hi ha duplicitats en les administracions publiques encarregades en aquesta comesa.
És, en aquest moment, quan cal plantejar un incís, ja que no puc deixar passar dos interrogants als lectors i als òrgans competents. Un, com a economista i gestor patrimonial: No aprenem de la gestió ineficient? En empresa, un fracàs és un element potenciador per perfeccionar i projectar una millora en el procés de gestió. Dos, com a agricultor: Per què, fins i tot sent uns dels principals sectors en generació VAB de la província, el sector primari no té una ajuda directa a la millora d’infraestructures? No és necessari fer coses extraordinàries per aconseguir resultats extraordinaris.
En un informe publicat per Fidelity, es recull que gran part de les infraestructures de l’aigua continuen sent feu de la jurisdicció pública. Així doncs, el 2015, el 85% de la població mundial rebia subministrament d’aigua d’empreses públiques i el 15% el rebia d’empreses mixtes publicoprivades. No obstant això, el canvi de tendència d’acord amb les projeccions realitzades mostra que el 2030 el 22% de la població mundial rebrà subministrament d’aigua d’empreses mixtes publicoprivades. A Europa, el 31% de la població ja té servei d’organitzacions mixtes. A Amèrica del Nord, el creixement esperat de la població subministrada per empreses és gairebé del 50% i a Àsia de gairebé el 100%.
D’aquest canvi tendencial del públic al mixt o privat es poden entreveure certs aspectes. En primer lloc, l’eficiència en la gestió del recurs. Posteriorment, la capacitat en la generació de valor mitjançant les institucions mixtes. A continuació, la facultat de generar models de gestió sostenible i compromesa amb la comunitat. Basats en estàndards d’inversió socialment responsable. Com passa a les regions citades anteriorment.
El sector demanda, reclama, suplica i insta a l’administració competent en la matèria que orienti els seus esforços i treballs perquè no es generi un escenari econòmic i natural negatiu a les províncies de Màlaga i Granada. Que prengui exemple de països pioners en la gestió hídrica i en els cultius tropicals; que n’aprenguem. Com és el cas d’Israel, amb la denominada autovia de l’aigua finalitzada el 1964. Així es genera una redistribució eficient dels recursos escassos.
Cal esmentar P. Samuelson (1970), premi Nobel d’Economia, i Adam Smith (1759), economista clàssic, per apropar les seves reflexions al context present de l’agricultura tropical andalusa. Segons Samuelson, el sector capta què produir (decideix), té coneixement i potencial humà per conèixer com produir-lo (maniobra) i ostenta talent per transformar i donar valor al producte per adequar-lo a la necessitat de les persones a les quals va adreçat (determina). El sector respon, així, als problemes bàsics de qualsevol organització econòmica. A més, tenint en compte la mà invisible (l’estat), terme que va encunyar Smith per expressar la capacitat d’obtenir la màxima eficiència.
La passió és l’arma més forta per dur a terme qualsevol acció. L’agricultor, en aquest cas, és el subjecte per antonomàsia en intel•ligència emocional per la seva espera amb paciència i il•lusió en recollir el fruit. Gaudeix de cada dia i aprèn per tal de perfeccionar durant el recorregut. Al final del trajecte, avui, la il•lusió es converteix en realitat. El treball, l’emoció i la passió són i han estat els que han generat i generen aquesta riquesa a la costa malaguenya i granadina.
AUTOR: Daniel Ruiz Porras
