Des de 2006, el Fòrum Econòmic Mundial, també anomenat Fòrum de Davos, publica l’Informe de Riscos Globals. En l’edició del 2021, observem que el clima extrem, el fracàs de l’acció climàtica i el dany ambiental provocat per l’home ocupen les primeres posicions entre els riscos de més probabilitat, per davant de les malalties infeccioses.
QUINS MECANISMES HI HA PER FIXAR EL PREU DEL DIÒXID DE CARBONI (CO2) I QUINES IMPLICACIONS COMPORTA?
En aquest entorn, cada vegada són més els governs, institucions o empreses privades que es comprometen amb els compromisos de “zero emissions netes”, l’objectiu principal dels quals és la neutralitat neta de carboni el 2050.
És a dir, emetre la mateixa quantitat de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera que la que es retira a través de diferents vies.
Per aconseguir l’objectiu de neutralitat neta de carboni cal adoptar més mesures. Entre aquestes, continuar desenvolupant la transició energètica i utilitzar més energies renovables en el mix energètic.
Per a això, és important que el nombre de països i empreses compromeses amb la descarbonització de les seves activitats continuï augmentant, a més de continuar impulsant mecanismes que permetin fixar un preu al carboni o, dit d’una altra manera, assignar un valor monetari a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle amb l’objectiu de reduir-les o eliminar-les.
Entre els mecanismes més coneguts trobem:
- Sistemes de comerç d’emissions (SCE): són un instrument de mercat que es basa en el principi de “límit i comerç” (cap and trade) mitjançant el qual es fixa un màxim (un límit o cap en anglès) sobre les emissions totals d’un o més sectors de l’economia i aquest s’ha de reduir anualment. Les empreses compren i venen drets d’emissió de carboni que les permetin emetre’n només una certa quantitat, ja que l’oferta i la demanda estableixen el preu, oferint així un incentiu per estalviar diners mitjançant la reducció d’emissions de la manera més rendible.
- Impostos al carboni, els quals inclouen impostos, gravàmens i imposicions especials que explícitament fixen un preu al carboni.
Segons el Banc Mundial, actualment hi ha 64 instruments de fixació de preus del carboni operatius a tot el món (davant els 58 instruments de fa un any).
Aquests instruments cobreixen el 21,5 % de les emissions mundials de gasos amb efecte d’hivernacle, cosa que representa un augment significatiu respecte al 2020, quan només se’n cobria el 15,1 %. Aquest augment es deu en gran part a la posada en marxa del règim nacional de comerç de drets d’emissió de la Xina, que va afegir un 7,38 % a la quantitat d’emissions cobertes i es va convertir, així, en el país amb el mercat de carboni més gran del món.
QUIN ÉS EL PREU DEL DIÒXID DE CARBONI?
Actualment, els preus del carboni oscil·len entre menys d’1 dòlar/tona de CO2 a països com Polònia i Ucraïna i 137 dòlars/tona de CO2 a Suècia. No obstant això, la majoria dels preus del carboni continuen estant molt per sota de la forquilla de 40-80 dòlars/tCO2e que sovint s’esmenta com a necessària per complir l’Acord de París. De fet, només el 3,76 % de les emissions globals estan cobertes per un preu del carboni per sobre d’aquest rang.
Altres organitzacions com, per exemple, l’Agència Internacional de l’Energia consideren que els preus del carboni han d’augmentar fins als 250 dòlars/tona en les economies avançades i fins als 200 dòlars/tona en molts mercats emergents i economies en desenvolupament per forçar la transició energètica.
PREUS DEL DIÒXID DE CARBONI 2021
A Europa, l’encariment dels drets d’emissió de diòxid de carboni ha arribat a superar els 60 euros per tona, el màxim des de la creació del règim de comerç de drets d’emissió de la Unió Europea el 2005. Un dels motius principals és l’enduriment dels objectius climàtics de la Unió Europea el passat 14 de juliol, que ara aspira a reduir el 2030 les seves emissions en un 55 % respecte als nivells de 1990 enfront del 40 % que plantejava fins ara.
Això implica una revisió a la baixa de les quotes d’emissions de carboni durant els propers anys, a més d’incloure-hi sectors que fins ara estaven lliures de restriccions com, per exemple, el transport marítim, per la qual cosa menys oferta i igual demanda es tradueix en preus més alts.
L’escalada espectacular que els drets d’emissió han experimentat durant els últims mesos a Europa afecta de forma positiva el canvi climàtic, en la mesura que s’encareixen els incentius cap a una contaminació més gran i es fomenta una inversió més gran en tecnologies productives més netes; qui més contamina, més paga, i viceversa.
No obstant això, també afecta la competitivitat de les indústries/companyies, sobretot afecta aquelles indústries/companyies els processos productius de les quals comporten una alta emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, fet que pressiona els seus marges operatius. Per mitigar-ho, les empreses solen traslladar aquests augments de costos, fins a cert punt, al consumidor final, amb la qual cosa generen una nova font inflacionista.
Un exemple real d’això que hem comentat en el paràgraf anterior és l’augment dels preus de la llum a Espanya. En un informe recent, el Banc d’Espanya estima que una cinquena part d’aquests increments s’expliquen per l’encariment dels drets d’emissió de CO2, l’efecte del qual repercuteix directament en els costos de generació de l’energia elèctrica a través de tecnologies que fan ús de combustibles fòssils.
