Escolta el podcast
Des de l’inici de la pandèmia del coronavirus, moltes han estat les veus que reclamen més participació i suport des de la Unió Europea en forma d’ajuda econòmica i financera als països més afectats com Itàlia o Espanya. Tot i que, des de mitjans de març, la Comissió Europea ha anunciat diferents mesures de suport als Estats o empreses en forma de, per exemple, l’alliberament de 37.000 MM€ dels Fons de Cohesió i Estructurals, garanties per a pimes a través del Fons Europeu d’Inversions o una flexibilització de les normes pressupostàries de la UE, és ben cert que aquest desitjat “gran pla fiscal” des de Brussel·les encara no s’ha pogut aprovar.
A més, països com ara Espanya i Itàlia, emparades per França i uns altres sis països de la zona euro, reclamen l’emissió d’eurobons o coronabons, un fet que des de diferents països nòrdics com, per exemple, Alemanya, els Països Baixos o Àustria es veu com a inacceptable.
Què són exactament aquests eurobons? Per què són tan reclamats per alguns països europeus i rebutjats per d’altres?
L’eurobò seria una emissió de deute emès per una institució europea, per exemple, el Banc Europeu d’Inversions, i emparada pel conjunt dels països de la zona euro. En ser una emissió del conjunt de la zona euro, tindria més capacitat de finançament i, possiblement, menys cost de finançament, sobretot si el BCE pogués actuar com un dels seus compradors a través del seu programa de compra d’actius. El finançament obtingut de l’emissió de coronabons es destinaria a les despeses sanitàries de la pandèmia o a plans d’estímul econòmic.
Els països més afectats per la pandèmia demanen solidaritat i reforçar el projecte europeu en temps en què la necessitat de despesa pública és màxima, però alhora difícil per a països amb ràtios elevades d’endeutament com, per exemple, Itàlia i Espanya. I és precisament aquí on els principals països opositors dels eurobons veuen un dels principals inconvenients. Argumenten que diversos països, però sobretot Espanya i Itàlia, no han aprofitat el cicle de creixement econòmic dels últims anys per reduir-ne els dèficits i el deute públic. I en aquest cas tenen raó. Mentre Alemanya va reduir la seva ràtio deute/PIB entre 2012-2019 de 81 % a 61 %, Espanya i Itàlia han aconseguit el contrari amb increments del deute al 96 % i 135 % del PIB, respectivament. També destaquen que ja existeixen diferents iniciatives econòmiques del Fons Europeu d’Inversions, del Banc Europeu d’Inversions i, sobretot, que el Banc Central Europeu recentment va llançar diferents canvis en la seva política monetària com, per exemple, la compra de fins a 870.000 MM€ de deute el 2020, una xifra equivalent al 7 % del PIB de la zona euro. Finalment, segons els opositors, els eurobons no tenen sentit ni lògica mentre a Europa no hàgim avançat cap a una unió fiscal o no hàgim completat la unió bancària.
Els defensors dels coronabons pressionen declarant que la falta de solidaritat entre els membres de la zona euro posa en perill el projecte europeu. Segurament una exageració, encara que sí que és cert que, com hem vist en altres ocasions de crisi en el passat, la reacció des de Brussel·les, almenys de moment, destaca per falta de coordinació i tardança.
La situació actual ens porta a la pregunta de si els coronabons són la solució per al problema. O hi ha d’altres alternatives?
D’una banda, cal dir que la proposta d’eurobons és una proposta que des de fa molts anys està en fase d’estudi a Brussel·les, sense arribar a un acord polític clar entre els diferents països.
També hem d’entendre que és lògic: els països amb menys capacitat fiscal (per deute elevat) demanen eurobons, i els països amb més pulmó financer (per haver reduït el seu deute públic) no el veuen just ni adequat.
En el terreny polític i tècnic, avui dia, per tant, és molt difícil que una emissió de coronabons pogués fer-se a curt termini. I justament això és el que es demana: una solució econòmica a curt termini.
Quines són les alternatives?
Moltes! Els països amb necessitat de suport financer poden acudir, a canvi d’algunes condicions, al fons europeu de rescat, el MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat), creat el 2011 arran de la crisi financera.
No és una de les opcions favorites dels països afectats del sud d’Europa, perquè tornaríem als temps dels “homes de negre” controlant les finances públiques amb un important efecte reputacional i polític negatiu.
Però s’hi estan estudiant altres alternatives!
Des de fa uns dies, es comenta la possibilitat de crear un “fons coronavirus”, una partida pressupostària de la Comissió Europea, finançada pels països membres de la UE, per fer front als costos sanitaris dels països més afectats. I, finalment, hi ha diferents iniciatives de liquiditat o finançament des del Banc Europeu d’Inversions.
Des de fa uns dies hi ha molta discussió en el terreny polític, economistes i en els mitjans de comunicació sobre la falta d’acció des de la UE i la necessitat de coronabons. Brussel·les està tardant, i és cert que són moments històrics en què el projecte europeu ha de mostrar que existeix i que funciona. Per aquesta raó, vull ser optimista.
Com altres vegades en el passat, quan una crisi europea arriba al seu límit (com, per exemple, amb el deute de Grècia o la crisi de deute en general), Europa sempre ha trobat una solució, in extremis. No tinc cap dubte que aquesta vegada no serà diferent.
Escolta el podcast
