Després d’una aturada de dos anys a causa de l’impacte de la COVID-19, que va impedir la celebració de la convenció anual el 2020, els principals països van reprendre la celebració del principal fòrum de discussió sobre el canvi climàtic, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic.
Si fem un resum de la COP26 podem dir que aquesta vint-i-sisena edició celebrada a Glasgow va estar caracteritzada per tractar-se d’una cimera de baix perfil a causa d’acords polítics de baixa ambició, que contenen una escassa visibilitat de la tangibilitat en la consecució de l’objectiu de reducció d’emissions en el futur.
PRINCIPALS ACORDS DE LA COP26
Així, els principals acords de la COP26 es podrien classificar a tres grans blocs:
- Reducció d’emissions de metà. El metà representa aproximadament el 15 % del total de gasos amb efecte d’hivernacle, per la quals cosa l’objectiu de reduir en un 30 % les emissions globals per a 2030 podria suposar una reducció de l’escalfament global en almenys 0,2 graus per a 2050. Malgrat que es dissipa de l’atmosfera relativament ràpid, el metà agafa 85 vegades més calor que el diòxid de carboni.
- Desforestació. Més de 130 països, amb una representació de més del 90 % dels boscos del planeta, han signat un acord per aturar la desforestació el 2030 i protegir la biodiversitat del planeta amb una assignació addicional d’uns 20.000 milions de dòlars majoritàriament de caràcter privat.
- En relació amb els combustibles fòssils, particularment el carbó, s’han desenvolupat diverses iniciatives: des del compromís de tots els països de l’ONU a assolir la neutralitat de carboni per a l’any 2050 fins a l’Aliança Financera de Glasgow per a les Zero Emissions Netes (GFANZ), en la qual les entitats financeres es comprometen a accelerar i incorporar la descarbonització de l’economia. No obstant això, els acords d’aquest bloc resulten més ambigus i destaca l’oposició d’alguna de les superpotències com Rússia, la Xina, Austràlia i l’Índia.
A escala regional, alguns van ser els països que van dibuixar i van compartir els seus fulls de ruta respecte als seus processos de transició energètica. Potser el més esperat va ser l’anunci dels EUA per l’anterior sortida sota el govern de D. Trump i posterior entrada amb J. Biden. El país nord-americà va anunciar el seu compromís de reducció d’emissions entre un 50 % i 52 % el 2030 respecte als nivells assolits el 2005. Altres regions com la Unió Europea en el seu conjunt o Alemanya en particular van anunciar fulls de ruta semblants en magnitud i temps.
PAÏSOS EMERGENTS I TRANSICIÓ ENERGÈTICA
Malgrat això, el paper més complicat el tenen els països emergents, els quals van continuar sent vocals en el fet d’exigir als països desenvolupats una responsabilitat més gran en matèria de transició energètica apel·lant a l’equitat i van continuar argumentant a favor de la separació entre emissions actuals i emissions històriques acumulades.
Dos dels seus principals exponents, l’Índia i la Xina, van destacar per uns objectius de mínims. La Xina va anunciar que la seva punta en emissions s’assoliria el 2030, cosa que li permetria continuar amb emissions creixents durant tota la resta de la dècada, mentre que l’Índia va sorprendre marginalment en comprometre’s a augmentar els seus objectius d’energia renovable dins del seu mix de generació energètica, així com el seu objectiu d’emissió neta zero per a l’any 2070.
INNOVACIÓ TECNOLÒGICA
Amb tot, el principal ganxo per poder abordar amb èxit aquests objectius i poder resoldre la crisi climàtica és la innovació tecnològica, i aquesta passa necessàriament tant per l’acord i la voluntat dels agents econòmics i socials com per un procés d’acceleració tecnològica.
Com a exemple, segons la consultora McKinsey, s’estima que es podrien reduir les emissions amb efecte d’hivernacle fins a un 40 % el 2050 amb un finançament anual addicional de 17.000 milions de dòlars per a empreses de tecnologia climàtica emergents amb focus en cinc grups de tecnologies (electrificació, agricultura, xarxes energètiques, hidrogen i captura de gasos).
No obstant això, la realitat és que la inversió actual i necessària per a aquestes finalitats continua sent gegantina i lluny dels pressupostos estatals, per la qual cosa l’esmentada transició ha de seguir estant liderada pel sector privat. Per això, l’acord de l’Aliança Financera de Glasgow per a les Zero Emissions Netes amb 450 membres i 130 bilions d’actius sota control no podria ser més oportú.
El problema és que moltes organitzacions no governamentals continuen posant en dubte la incidència d’aquests fons i critiquen que la gran majoria s’instrumentalitzi a través de préstecs i ajudes a fons perdut. En aquest cas, la desalineació d’interessos pot resultar contraproductiva, ja que la distribució de riscos no fomenta el progrés tecnològic de manera natural i genera un coll d’ampolla per al principal problema actual, l’acceleració en el desenvolupament tecnològic.
Per això, fins que els agents segueixin sense comprendre i identificar correctament els riscos i no hi hagi una assignació eficient cap a les tecnologies apropiades, el punt d’estancament actual serà difícil de solucionar-se, fins i tot injectant quantitats il·limitades de fons.
Finalment, constatar que el problema s’atribueix a tots els països uniformement, per la qual cosa aquests s’han de centrar a reduir les seves emissions a través d’un procés de transició energètica. El problema és que molts dels països en desenvolupament no disposen dels recursos financers i la tecnologia necessaris per aconseguir-ho.
Per aquesta raó, tots els països van acordar que les nacions industrialitzades, amb diners i coneixements tecnològics, han d’intensificar i augmentar el seu suport financer a l’acció climàtica als països en desenvolupament, en particular, als més pobres i vulnerables.
