Ja no n’hi ha prou amb tenir el control i el domini absoluts del nostre moneder, DNI, mòbil, claus o cartera. Ara, també hem de tenir clar i ser conscients que tots tenim, en menor o major grau, personalitats digitals; una empremta i un rastre de galetetes (cookies) que no són difícils de seguir.
Una vegada compartim les nostres dades personals a qualsevol portal d’Internet, xarxa social, fòrum de dubtes o promoció online, aquestes estan immediatament disponibles globalment i permanentment.
Reflexió de Cristina Blanco, Responsable d’Estratègia Digital, BM España
L’usuari digital és ‘naive’
Vivim en un país on l’edat mitjana de l’usuari de xarxes socials sobrepassa els 38 anys; on la penetració d’Internet per a les persones entre 55 a 64 anys és del 72% (i de més del 35% en el cas de majors de 64). Vivim, a més, en un moment social en què concebem les xarxes socials com a drets fonamentals i eines que indubtablement són i han de ser gratuïtes.
Hem de recordar que, a més, les bases digitals han estat construïdes des del desconeixement generalitzat: moltes vegades, en paral·lel a la creació de lleis adaptades a l’entorn digital; moltes d’altres, molt per darrere i amb grans buits legals i punts cecs.
Les bases digitals han estat construïdes des del desconeixement generalitzat: moltes vegades, en paral·lel a la creació de lleis adaptades a l’entorn digital; moltes d’altres, molt per darrere.
La constant lluita de Twitter contra els bots i de Facebook o Instagram contra els perfils falsos no ha evitat la proliferació de mètodes de dubtosa legalitat per influir o aprofitar-se dels internautes. Granges de clics (clickfarms) i de bots ‘polititzats’ (localitzats a l’Índia, les Filipines, Indonèsia o Tailàndia, i amb cert control humà) que prometen canvis en el soroll digital i per, consegüent, en l’opinió i sentiment dels ciutadans sobre aquest o aquell polític, aquesta o aquella marca o producte.
Inflar perfils d’empresa o institucionals amb irrellevants centenars de falsos fans comprats, influir positivament en l’opinió pública sobre un nou producte o candidat o viralitzar (després d’un desemborsament) certes opinions o argumentaris sobre determinats interessos o marques són només algunes de les anunciades aptituds d’aquestes granges.
Malgrat la persecució constant contra aquests delinqüents (o ciberdelinqüents), les dues últimes granges de clics no van ser desmantellades ni els seus responsables portats davant de la Llei pel seu fraudulent negoci: ‘només’ van ser detinguts els seus fundadors per irregularitats en els seus contractes laborals i en el pagament d’aranzels en importar els telèfons.
‘Accepto els Termes i Condicions d’ús’
Tornant a la necessitat d’un control exhaustiu sobre l’ús i obtenció de dades personals, és hora de parlar dels ‘Termes i Condicions d’ús’, els grans funàmbuls de les lleis europees. Els canvis en la forma d’acceptació (amb establiment de temps mínims per assegurar la seva lectura, amb botons de ‘Següent’ que s’activen només quan s’arriba al final de la pàgina…) porten ja diversos anys apuntant cap a la necessitat i obligatorietat del consentiment explícit.
Deixant a banda els jocs de paraules i el món dels sites de pornografia, mai aquest terme no va significar tant a Internet. Hem acceptat ‘Condicions d’ús’ i “Termes i Bases legals” a cegues; hem obert i oblidat perfils a desenes d’aplicacions, a llocs de comerç electrònic, a noves i efímeres xarxes socials… Només cal recordar les albors de Facebook, quan els murs públics eren patis de veïns i els missatges en obert sobre temes personals i relats de nits del lloro, el nostre pa de cada dia. Es compten per milions les fotografies d’adolescents abandonades a Fotobloc i Tuenti (el termini de descàrrega d’aquest últim va finalitzar el 31 d’agost de 2017 i ha estat molt comentada la ‘tornada a la vida’ del primer) i els comptes orfes de Myspace i els de Hi5.
Mai no hem d’oblidar que, una vegada pugem una imatge nostra en obert a qualsevol xarxa social, hem de ser conscients que, com qui tira una pedra, perdem el control de com i on es pot utilitzar.
I encara que “publicar algunes fotos en un perfil públic d’una xarxa social no implica una renúncia general a la intimitat i la pròpia imatge”, mai no hem d’oblidar que, una vegada pugem una imatge nostra en obert a qualsevol xarxa social, hem de ser conscients que, com qui tira una pedra, perdem el control de com i on es pot utilitzar. Tots volem evitar haver d’iniciar processos judicials per recuperar el control i els drets sobre el nostre propi material audiovisual o dades personals i, encara que ens hem anat submergint en complexos fils de canvis en la legalitat digital i en polítiques de privacitat, els ‘Ajustos de Privacitat’ de les nostres xarxes socials cal que deixin de ser els grans desconeguts de l’ampli món digital.
L’RGPD és quelcom més que un bombardeig de correus electrònics
El nou Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), amb el qual molts han tingut malsons, és, a més de molt complet, una resposta clara a l’abús del comerç amb les nostres dades personals. Molts són els manaments de l’RGPD, però es podrien resumir en dues línies molt clares:
- Ja no serveix el consentiment implícit en cap cas. Ja no és lícit llançar la ‘pedra’ en forma de correu electrònic i assumir que la seva no obertura és un contracte d’amor etern entre usuari i empresa.
- L’usuari ha de conèixer de manera manifesta, directament i sense necessitat de buscar-ho ni de fer un clic més, qui té i rep les seves dades personals (sigui quan s’apunta a una newsletter, quan envia la seva adreça per missatge privat de Facebook a una pàgina de marca o quan compara vols i allotjament en un web especialitzat).
Compte! Aquesta normativa no s’aplica sempre ni de la mateixa manera a totes les empreses i entitats: el domicili fiscal i les múltiples ‘mudances’ de quarter general de certes empreses i marques són també preocupacions actuals dels legisladors.
En aquest punt sorgeixen noves solucions i cal recordar que hi ha suports oficials davant de l’abús:
- La ‘vigilància comunitària’: Facebook Inc. va informar un mes després de l’escàndol Cambridge Analytica que està llançant un programa de recompenses per premiar les persones que reportin el mal ús de dades per part de desenvolupadors d’aplicacions. És, doncs, un bon moment per formar part de la solidaritat general d’usuaris cada vegada més conscienciats i conscients de la importància de les seves dades personals i del seu bon ús.
- D’altra banda, són cada vegada més les institucions i cossos que vetllen per nosaltres en el terreny digital: l’Oficina de Seguretat de l’Internauta, el Grup de Delictes Tekemàtics de la Guàrdia Civil, l’Institut Nacional de Seguretat d’Espanya, el Centre Nacional de Proteció d’Infraestructures i Ciberseguretat i, per descomptat, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades.
Per descomptat, cal ressaltar que com a ‘persones digitals’ tenim drets i deures. El dret a l’oblit, la neutralitat i seguretat de la xarxa, la gestió transparent de dades personals o la mort digital són part dels primers.
Però és també la nostra obligació preocupar-nos pel control sobre qui i quina informació donem i ens demanen i com s’utilitza o elimina.
