L’LCOE, també conegut com a cost energètic anivellat en la seva traducció al català, és una metodologia estàndard per calcular el cost per quilowatt hora per a cada tipologia de generació elèctrica. Aquest paràmetre comptabilitza tots els costos que cada sistema de generació té al llarg de la seva vida útil (inversions, combustible, emissions, operació i manteniment, desmantellament…) i el divideix entre la producció d’energia total, i posteriorment l’actualitza a valor present. D’aquesta manera, ens proporciona una mètrica del cost per kilowatt hora.
A través d’aquest càlcul podem comparar els costos de tots els sistemes de generació amb una sola dada, i així trobar els sistemes més eficients per a cada regió. Aquest darrer punt és molt rellevant, ja que els costos de cada tecnologia varien molt per regió. Per tant, l’LCOE de la generació solar fotovoltaica no serà igual a Lleida que a Estocolm perquè no tenen les mateixes hores de sol, la mateixa intensitat ni la mateixa temperatura. Un altre cas que evidencia la diferència del cost per regió es dona en l’energia eòlica, ja que el vent no té la mateixa intensitat ni a totes les regions ni a la mateixa altitud.
Així, doncs, immersos en ple debat de les energies renovables, les dues preguntes que ens hem de formular són, en primer lloc, com compara l’LCOE les diferents fonts de generació energètica i, en segon lloc, com compararà en el futur, és a dir, si hi ha marge de millora en costos.
El gràfic següent de Lazard ens mostra l’LCOE per tipologia de generació elèctrica. Observem que la font eòlica (wind) és, juntament amb la planta generadora solar, una de les més rendibles actualment, i, al seu torn, no són dependents de l’evolució de les matèries primeres (recursos fòssils o nuclears), cosa que aporta estabilitat a la rendibilitat de les generadores.
Per tant, les dades donen suport al fet que les energies renovables eòliques han fet els deures i han aconseguit posicionar-se al mateix nivell que els combustibles fòssils, i en algunes regions fins i tot han estat les més barates en absolut.
En el cas particular de l’energia eòlica, aquesta es pot generar en alta mar (offshore) o en terra ferms (onshore), i aquesta última és la responsable de prop del 90 % de la instal·lació anual actual, si bé el mix està canviant. El principal motiu del fet que l’energia eòlica onshore sigui la que té una adopció més gran és perquè el seu LCOE és significativament més baix, concretament un 43,8 % més barat segons les estimacions de Bloomberg.
No obstant això, a mesura que es vagin reduint els LCOE de les instal·lacions en alta mar, el pes dins del mix s’anirà incrementant, com ja es pot observar durant els darrers anys amb el desenvolupament d’importants projectes, per exemple, al Regne Unit o als Països Baixos amb capacitat fins als 1.386 MW. S’estima que cada 1.000 MW de capacitat és capaç de produir energia per a un equivalent d’unes 500.000 famílies i permet reduir l’emissió a l’atmosfera de més d’1,6 milions de tones de CO2 l’any.
Però és raonable esperar una caiguda contínua en els costos de generació elèctrica?
Seguint amb el cas particular de l’energia eòlica, els principals catalitzadors són la tendència a virar cap a turbines més grans, que, entre altres coses, optimitzen la connexió a la xarxa en requerir menys cablejat, l’optimització de costos en la fabricació i encaix de components, en ser una indústria avui dia molt intensiva en capital humà, i les economies d’escala que s’observen en les tasques d’operativa i manteniment per l’esperada concentració més gran de fabricants de turbines eòliques.
De manera més general, en el gràfic següent es mostra el decreixement esperat per regió de l’LCOE en generació elèctrica via vent en terra ferma (onshore). Si mantingués aquesta tendència, reforçaria la seva condició d’energia més barata, conjuntament amb la solar, en situar-se per sota dels 30 $/MWh en les principals regions.
Tenint en compte que les energies solar i eòlica a gran escala ja tenen els LCOE més baixos que la generació convencional, el problema és que ni la solar fotovoltaica ni l’eòlica no es poden generar a voluntat (depenen de factors climàtics). Així mateix, tampoc no es té capacitat per emmagatzemar l’energia excedent, cosa que sovint elimina l’avantatge del cost en comparació amb altres energies convencionals.
Per això, i malgrat l’enorme camí recorregut durant les darreres dècades i de resultar les energies més barates, el proper gran repte a futur per a les energies renovables serà guanyar competitivitat respecte a la generació energètica tradicional a través del desenvolupament de noves formes d’emmagatzematge que permetin, de manera competitiva, disposar de l’energia de manera ininterrompuda en qualsevol situació climàtica.
És una de les condicions necessàries, però no suficients, per assolir la neutralitat climàtica per al 2050.
