Després d’una dècada de relativa estabilitat en el creixement econòmic mundial, un cigne negre (esdeveniment impredictible i amb conseqüències molt significatives la teoria del qual va ser desenvolupada per Nassim Taleb) amenaça aquests dies amb desestabilitzar els pilars fonamentals sobre els quals s’ha basat l’augment de la prosperitat generalitzada.
Després de ser declarat pandèmia per l’OMS, el COVID-19 s’erigeix aquestes setmanes com a potencial desestabilitzador, entre d’altres, d’elements com la globalització i la liberalització, amb unes conseqüències que poden transcendir a allò purament econòmic i alterar eventualment l’statu quo politicosocial, especialment en aquells països amb més desigualtat.
COVID-19 i Crisi sanitària
La crisi sanitària actual no disposa de precedents en la història recent, malgrat les comparacions econòmiques inicials amb altres epidèmies com la SARS o, més recentment, la MERS. Aquesta manca de dades estadístiques i patrons de comportament dificulta la capacitat predictiva, per la qual cosa tant bancs centrals com els mateixos Governs estan adoptant forts paquets d’estímul monetari i fiscal amb l’objectiu de pal·liar els efectes econòmics i el seu perjudici en l’economia.
Atesa la seva taxa elevada de contagi, alguns països estan implementant progressivament mesures encaminades cap a “economies de guerra”, orientant la capacitat productiva cap a necessitats sanitàries i deixant de banda activitats no crítiques.
Així, la situació actual està derivant en un xoc de demanda. Encara que l’impacte pel costat de la demanda és comú en qualsevol entorn recessiu, les mesures de distanciament adoptades en tots els països estan accelerant sobtadament el seu impacte i estan donant com a resultat una parada total de l’activitat, un fet inèdit fins ara.
Si bé és prematur pensar en una eventual recuperació, factors estructurals com el potencial de creixement més baix a nivell mundial probablement dificultin la capacitat de recuperació a curt termini.
En tot cas, aquesta forta i sobtada disrupció previsiblement ocasionarà la no-supervivència de moltes companyies, les quals deixaran la seva quota de mercat a aquells competidors amb millor proposició de valor i millor situació financera, la qual cosa donarà com a resultat companyies de més grandària, amb més retorns, però també de més risc sistèmic.
Sens dubte i com ja passa en l’actualitat en sectors com el tecnològic, aquestes situacions en què el guanyador aconsegueix tot o gran part dels beneficis (the winner takes it all) seran gelosament monitorades per les autoritats competents per evitar que es creïn posicions de monopolis o oligopolis no desitjats. La tendència cap a un intervencionisme públic més gran (final del “laissez faire”?) i una globalització més baixa solucionarà el problema a curt termini, encara que implicarà un sistema productiu menys eficient.
D’altra banda, l’expansió del virus coincideix en temps amb un període d’inestabilitat comercial experimentada entre les diferents potències mundials. L’estreta interrelació global del teixit tant financer com industrial forjada durant les últimes dècades s’està posant particularment a prova durant aquestes setmanes.
Així, a causa de la importància de la Xina com a proveïdor global, la parada de les seves factories està assecant el subministrament de peces i components utilitzats en la producció de tot el món, un fet que limita la seva oferta i que, en darrer terme, deriva en parades productives.
La comunitat empresarial ja s’està fent ressò de la percepció més gran del risc i estan començant a treballar en la diversificació de les seves fonts de subministrament utilitzant fonts més properes (locals), la qual cosa reverteix parcialment el procés de deslocalització experimentat durant les últimes dècades.
Com a conclusió, ningú no coneix les conseqüències reals a nivell social ni a nivell econòmic derivades de la crisi actual. No obstant això, sí que es pot avançar que alguns dels pilars sobre els quals les economies i les corporacions s’han basat fins ara per generar creixement econòmic es veuran alterats i hauran d’adaptar-se per tal de mantenir un equilibri més sostenible d’ara endavant.
Un perfil de gestió empresarial més enfocada cap a la maximització dels beneficis de tots els agents econòmics involucrats continuaran proliferant; només aquelles companyies realment preparades des d’una perspectiva ASG tindran certes garanties de continuar navegant amb èxit durant els nous temps que estan per venir.
