Prego una certa indulgència a compartir obvietats i ficció en una interpretació molt singular del que està passant en les principals borses de tot el món, especialment als EUA. Sovint, els meus col·legues utilitzen acrònims com ara “TINA” (“no hi ha alternativa”) o “FOMO” (“por de quedar-s’hi fora”) per aflorar el cost d’oportunitat de no estar invertit, conseqüència d’uns tipus negatius que ens converteixen a tots en inversors i deixen el terme estalviador per al record.
Els bancs centrals estan creant, de manera persistent, una il·lusió monetària que dona els seus fruits a curt termini, però, ja que no hi ha cap precedent, podríem anomenar-ho, si se’m permet, nihilisme actiu. Són temps convulsos marcats per teories de conspiració i “fake news” que legitimen qualsevol narrativa. I com recentment Robert Shiller deia en una entrevista publicada per La Vanguardia, “els inversors saben el nom i la història de l’empresa en la qual inverteixen, però no saben quin és el preu ni els beneficis per acció. La narrativa condueix la realitat, en lloc de ser a l’inrevés”.
Per compensar, cal ser conscients que aquesta narrativa pot conduir-nos a un canvi d’expectatives necessari per sortir de la crisi, almenys intentar-ho. I que al final Matrix quedi com a anècdota, com una bona pel·lícula de ficció que ens ha entretingut mentre caminàvem al caire de l’abisme. Podem mirar beneficis per acció en Y+1 per un temps limitat, però no indefinidament. Al final, qualsevol que sigui l’escenari que descomptem haurà de convergir amb el pragmatisme de la sostenibilitat. Potser la inflació mesurada de manera imaginativa ens dona pistes de què pot succeir en el futur, però en tot cas aquesta anàlisi només posa de manifest encara més el fet que els diners valen poc o molt poc. I en aquest entorn tan fràgil i voluble ens movem, immersos en narratives conspiratòries, però també inflacionistes per a uns certs actius. La il·lusió monetària mou el sentiment i és positiu per a les borses.
Si els rendiments del treball no donen per a més, els rendiments del capital, i preferiblement amb guanys a molt curt termini, entren en escena. Qüestionable és l’escenificació d’aquests rendiments i sobretot de qui els lidera. Podem participar-hi o quedar-nos-hi fora, però a vegades la narrativa és massa potent com per ignorar-la. Hem de ponderar que el món està, d’alguna manera, en risc alt i potser la clau és alinear el nostre perfil de risc a aquesta nova normalitat i buscar sòlids fonamentals. Especialment en la nostra manera d’invertir. Potser tot es redueix a desistir a l’hora d’intentar tenir la raó. Vulguem o no, estem esbiaixats i probablement el millor és deixar-nos portar pel mantra de la sostenibilitat que ens pot ajudar no només a invertir millor, sinó també a ser més feliços.
