Enguany, si alguna cosa ens han demostrat els Jocs Olímpics i els seus atletes, és la importància de la salut, i no només física com bé s’ha prioritzat sempre en esdeveniments esportius d’aquest nivell, sinó que enguany ha ressaltat, per sobre de tot, la salut mental. El benestar dels atletes ha passat per sobre de les medalles. Això ha implicat un canvi de paradigma cap a uns Jocs més compromesos amb el que de debò importa.
Fa poc més d’una setmana, en plens Jocs Olímpics de Tòquio, el món de l’esport es va quedar en xoc després que Simone Biles, gimnasta de l’equip dels Estats Units, es retirés de la final per equips. La Federació de Gimnàstica Artística dels Estats Units, a través d’un comunicat, explicava que la jove “s’ha retirat per centrar-se en la seva salut mental”.
Finalment, una setmana més tard, va tornar a participar en la final individual de barra, en la qual va guanyar la medalla de bronze. El fet de sortir per un moment de la competició va commocionar el món de l’esport. Ha aconseguit que mitjans de comunicació de tot el planeta hagin donat visibilitat a aquest problema social que no només afecta de manera concreta els esportistes d’elit, sinó que és la realitat de moltíssimes persones a tot el món.
LA SALUT MENTAL A L’ESPORT
Biles no és l’única esportista que ha fet un al·legat per normalitzar els problemes de salut mental. Ella mateixa citava la japonesa Naomi Osaka com un exemple a seguir. Osaka va ser notícia aquest mateix any per retirar-se de Roland Garros per patir ansietat.
I ara el que veritablement ens hauríem de preguntar és… per què ningú no s’esperava que una gimnasta d’aquest nivell parés pel seu estat de salut mental? És possible que donem per fet que el que pot afectar-los tingui més a veure amb una lesió física, i deixem de banda aquesta part tan important del nostre cos com és la ment. Com bé relata Simone, “és petrificant intentar fer un exercici i no tenir el teu cos i la teva ment sincronitzats”. I al final és tan bàsic com això, d’estar en sintonia amb el nostre cos, no tirar per tirar i prioritzar el nostre benestar per sobre de tot. Simone Biles ha fet història per haver canviar de paradigma i prioritzar la seva salut per sobre de l’èxit.
Conciliació familiar en els Jocs Olímpics
I quan diem que aquests Jocs han estat més socials que mai és per alguna cosa. Una altra de les atletes més reconegudes al nostre país, Ona Carbonell, la nedadora artística i capitana de la selecció espanyola, va esclatar contra l’organització dels JJOO. Uns dies abans d’anar cap a Tòquio va haver de deixar el seu fill a Espanya. L’organització no li va permetre de viatjar amb ell quan aquest segueix en període de lactància. En aquest cas, Carbonell no apuntava tant als mateixos Jocs, sinó a les dures restriccions que imposa el Govern japonès als viatges.
A més, a la reivindicació de l’Ona s’han sumat les d’altres participants amb situacions familiars semblants. Han denunciat la poca conciliació familiar que se’ls permet com a atletes. Cal tenir en compte que estar prop dels seus fills només té avantatges. Probablement, estar lluny sí que sigui un agreujant en el seu estat anímic i com a esportistes haurien de tenir el mateix dret que qualsevol altra persona de poder estar amb la seva família.
Reivindicar altres aspectes socials
Però això no és tot. Hem pogut veure multitud de reivindicacions de diferents realitats socials que viuen els atletes.
Les gimnastes alemanyes també van tenir un gest significatiu en aquests Jocs Olímpics.
La gimnasta Elisabeth Seitz afirmava: “Cada dona ha de triar què portar”, després d’haver substituït els seus habituals uniformes curts per uns mallots de cos sencer. Van fer el mateix gest en els campionats d’Europa, però, com bé elles han expressat, no és una cosa que vulguin canviar per sempre. Simplement és una decisió que prendran dia a dia en funció de com se sentin i què vulguin en aquell moment.
Una altra reivindicació que vam poder veure va ser la de Tom Daley. El saltador britànic celebrava el seu triomf amb medalla d’or en el salt de trampolí sincronitzat amb un missatge cap al col·lectiu LGTBI. “Estic increïblement orgullós de dir que soc un home gai i també un campió olímpic”.
Els Jocs Paralímpics també han estat notícia, i és que Espanya ha volgut fer un pas més cap a la igualtat. L’Assemblea General del Comitè Paralímpic Espanyol (CPE) ha aprovat una pujada de la remuneració econòmica dels premis per cada medalla que s’aconsegueixi en els Jocs Paralímpics de Tòquio, cosa que fa que se situïn en més del doble del que es concedia en els Jocs de Rio.
“Anem camí d’aquesta igualtat plena de drets, d’obligacions i d’oportunitats”, ha afirmat el president del CPE, Miguel Carballeda.
La salut i el benestar per sobre de tot
Des de fa 70 anys, l’OMS defineix salut com a “estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties”. Per tant, podem concloure que salut mental no és “absència d’afeccions o malalties”, és el benestar complet i cada vegada es fa més latent que ha de ser una prioritat.
Aquests Jocs Olímpics han estat replets de moments que, per descomptat, sempre recordarem, han donat visibilitat a diferents temes socials dels quals en anteriors cites gairebé no se’n parlava, i menys en una competició esportiva.
Els JJOO són una cita històrica, cada quatre anys hi ha milions de persones a tot el món veient cadascun dels esdeveniments, i la repercussió de tota aquesta visibilitat es multiplica. Vinguis d’on vinguis, tots tenim sentiments, i aquest sentiment en comú aflora en uns JJOO que se celebren en un moment de pandèmia mundial.
Tot això suposa que el canvi de paradigma que hem vist en els recents JJOO permeti un canvi a futur. Serà a Paris 2024 quan podrem comprovar si la tendència es manté en la mateixa línia.
